Teories psicològiques

Efectivament, fent una reflexió general, podria afirmar que les teories psicològiques conductistes han estat presents en molts aspectes del meu aprenentatge. A veure, deixeu-me pensar… Es poden aplicar aquestes teories a assignatures que no siguin de llengües? Perquè, per exemple, la història potser és una de les matèries que es veuria més influenciada per aquesta teoria. Tot depèn del professor, però. Clar, és que ara busco classificar les assignatures per teories, però potser seria més adient classificar als professors, per teories. Perquè he pensat amb l’assignatura d’història de primer de batxillerat i anava a dir que es seguia una teoria conductista, ja que les classes consistien en escoltar i, després, el dia de l’examen, a empollar s’ha dit (que per cert no sé quant de temps fa que aquesta paraula surt al diccionari però no m’ho esperava pas! Molt bé, molt bé! Així m’agrada.) En canvi, però, el professor d’història de la filosofia era molt crític i ens explicava les coses com déu mana, tal i com són i amb la veritat per davant. Realitat subjectiva, segurament, perquè la majoria eren opinions. Però què millor que la opinió d’una persona sàvia i que sap de què parla? Molt millor que la història de la humanitat escrita per uns quants que volen que ho aprenguem així, perquè sí, i perquè és així, “paper passiu de l’aprenent, sense anàlisi (en aquest cas no lingüística) ni creativitat”. Així deu succeir amb moltes altres matèries, incloent les llengües. No amb les matemàtiques, no, però?

El cognitivisme és una teoria psicològica que podríem atribuir, sobretot per l’exemple del text sobre l’escritor de Plot ro, a la llengua estrangera anglesa. He fet “l’experiment” a la meva companya de pis i també ha tret un 10. El copio aquí per si algun company no era a classe quan el vam fer.

Segons el meu punt de vista, el cognitivisme s’ha intentat aplicar a l’ensenyament de llengües en general però no de manera total i absoluta, sinó més aviat com quan posem sal a la pasta, que és un ingredient important però no el que ens menjarem directament. Podem veure la influència d’aquesta teoria a les assignatures que hem cursat però combinada amb d’altres teories. Pertanyents a la psicologia cognitivista, recordo activitats com els tests i les tasques de memòria. Algunes activaven processos cognitius i d’altres, com en el cas de l’exemple que hem vist anteriorment del text i les preguntes, cap ni un. Les assignatures de llengua materna seguien força el model de Skinner, Conductisme, en el sentit que s’aclaria explícitament el que s’ensenyava i es dividia en passos seqüencials. Sobretot pel que fa a la ortografia i a la morfologia. Avui parlarem del verb, demà del nom i demà passat de l’adjectiu. Comencem amb la b/v. Quan acabem, passarem a la s/ss/ç... Veuria, però, la influència del cognitivisme en algunes tasques com per exemple els tests que fèiem a anglès, els diàlegs que calia memoritzar i després representar a classe, etc. Ep! I aquí no hi ha influència del socioconstructivisme? Fem diàlegs i conversacions perquè intentem que, a través de la interacció i les situacions “reals” amb d’altres individus, l’aprenent interioritzi i aprengui a usar la llengua dins d’un context concret suposadament cultural. Ui, ui, ui. Sóc jo o aquí hi ha una barreja de teories que podríem fer una sopeta de verdures?

Pel que fa a les teories psicològiques humanistes... Tant de bo tots els professors les haguessin conegut  (conèixer, ja no parlo ni tan sols d’aplicar-les...!). Jo dono classes de repàs d’anglès i francès a nens i nenes de la ESO. Hi ha dos ingredients que considero essencials perquè es pugui dur a terme la classe: bon rotllo i proximitat entre l’alumne/a i la professora (val, bé, tres coses) i les ganes i la motivació de l’alumne/a (no, quatre). M’agrada apropar-me a ells i demostrar-los que no passa absolutament res si s’equivoquen. Que tots ens equivoquem... Que el més important és sentir-se a gust, no avorrir-se i passar-s’ho bé. Aquesta psicologia pertany a les teories humanistes. No sé on he après aquest mètode... Potser enlloc? Potser a tot l’institut en general? Fa un parell d’entrades vaig parlar del bon rollo que notava sempre a l’institut i a totes les classes. Un bon rotllo, però, que no era explícit, que més aviat senties dins. O podies exterioritzar si volies o en tenies ganes. Els professors sempre rebien aquesta proximitat i sovint te la tornaven, però crec recordar que això ja depenia de cadascú. Sempre hi ha els alumnes discrets, que hi són però sembla que no hi siguin. Qui talla amb la connexió? L’alumne/a al no mostrar predisposició per crear aquest contacte més humanista o el professor que ja ens té a tots clinxats i veu qui té aquest interès concret i qui no? No ho sé, la veritat. Aquests mètodes, els de la psicologia humanista, deuen estar molt lligats a la personalitat de cadascú, o al recull d’experiències que ha viscut la persona al llarg dels anys d’escolarització. Una persona que és molt “seria” a la seva vida personal... Pot ser propera als seus alumnes/professors? Qui sap d’on ho he tret jo, això de fer les classes tenint en compte el mètode humanista, la qüestió és que de moment, sembla funcionar! I definitivament, crec que aquesta és la teoria que prefereixo tant essent en una banda com a l’altra. Què hi ha més important que valorar la persona per poder valorar l’alumne, després? Suposo que en una classe amb trenta persones això no és tan fàcil com en una de dues, però crec que és important conèixer què  necessiten les persones i com són per tal de saber com poder-hi arribar.

Les teories psicològiques que tenen tradicions metodològiques més tradicionals són les conductistes, les quals han estat relacionades amb termes com “rentat de cervell”, conceptes que ens fan pensar, automàticament, amb metodologies antigues i no pas actuals. Segons la meva educació, i gràcies a allò que he observat sobretot a la universitat (la Pompeu Fabra), actualment hi ha un gran interès per crear estudiants amb la capacitat de ser crítics, de pensar i de resoldre qüestions i problemes reals, metodologies més modernes com les del cognitivisme. Això, però, ens fa entrar en una mena de bucle, ja que a través dels estudis sembla que s’intenta crear estudiants capaços de valorar i d’argumentar, però alhora la societat en la que vivim espera que actuem de manera automàtica i sense pensar, simplement actuar d’acord amb aquells ideals de vida que ens han donat establerts. Potser aquestes qüestions semblen estar força allunyades l’una de l’altra... Però l’educació és un paper molt important per cada un dels individus de la societat. És un dret més, igual que el dret a la integritat física (o hauria, per tothom...). Així doncs, fins a quin punt són modernes aquestes teories si al cap i a la fi ja tenim el camí mig traçat? Aquell que d’altres han creat per a nosaltres.

El constructivisme també em sembla una teoria força actual i interessant. Em sembla, més que una teoria, un fet. Juntament amb el socioconstructivisme. És obvi que els aprenents emmagatzemen el coneixement a sobre d’aquell que ja tenen i  el modifiquen d’acord amb la nova informació. No? Crec que és indubtable que la ment humana funciona així... Sinó hauríem d’aprendre a escriure i a llegir cada dia de zero? Piaget té molta raó amb les seves teories de l’afirmació i l’assimilació. “El que és nou modifica a fi d’integrar-lo en el que ja se sap” i “el que ja se sap es modifica a fi de poder acollir el que arriba nou”.

Opinió

Doncs avui m'he despertat amb força mal de cap i una mica d'inspiració...

He escrit aquest article d'opinió que intentaré enviar a algun diari, a veure si tinc sort i me'l publiquen. Si no és així, com a mínim tindré la certesa que alguns de vosaltres l'haureu llegit.

Però qui carai es pensen que són?

No sé pas qui es pensen que són, aquests de l’Apolo. Simples treballadors que es dediquen a vendre entrades i que, com que tenen un ramat de joves disposats a pagar el que sigui i a fer les hores de cua necessàries per entrar al local, es pensen que són Déu o la verge Maria amb un poder absolut o superior. I ja no parlem dels de seguretat, que com que són tius grans, robustos i amb una jaqueta negra que encara els fa semblar més enormes, cara de pomes agres i el pinganillu a l’orella, es pensen que poden tractar com els doni la gana a tothom. Tirar i empènyer els nois, arrapar les noies, parlar sense cap respecte… “Escolti senyor, em podria mirar a la cara, com a mínim, quan em parla? És que és de mala educació, no mirar als ulls”. Suposo que va pensar que tenia raó, i em va demanar “Así va bien?”. Doncs sí, així va bé. Només hauria faltat un to de veu una mica menys despectiu i ja ho tenim. Només tinc 21 anys i per sort no m’han tractat mai malament, allà dins, però més d’una vegada he al·lucinat amb la manera que tenen de creure que són una elit superior a la joventut que va de festa al local. Suposo que en una jungla com aquesta, s’ha d’imposar el respecte o se’t mengen, però senyors i senyores, és gràcies a aquesta joventut que vostès treballen i mantenen a les seves famílies. Així que ja està bé de tanta superioritat i tanta mala llet, que fa pena, i no por. 

Gràcies per llegir-me! Podeu donar la vostra opinió!

Teories lingüístiques

Tinc molt bons records de l’escola. En tinc de millors de l’institut, però. Recordo sobretot el bon rotllo amb tothom. A l’entrada anterior vaig dir que amb els anys sembla que deixes de valorar la part humana dels professors i busques simplement obtenir el millor que puguis de la seva bona fe… Però la veritat és que el meu institut era com casa meva, casa de tots. Vam passar des de primer de la ESO fins a segon de batxillerat veient sempre les mateixes cares. Érem una gran família. El batxillerat de l’IES la Bisbal tenia fama de ser més fàcil que als pobles del voltant, i també era l’únic d’aquesta zona que feia el batxillerat artístic, així que va venir molta gent de Torroella de Montgrí, de Palafrugell, Pals, etc., amb qui vam fer bones amistats. Tant amb els profes com amb els companys hi havia molt bon rotllo. M’encantaven els pocs minuts que teníem entre classe i classe, quan et trobaves amb tothom, cridaves, feies broma amb un, amb l’altre/a, criticaves el profe o comentaves les tonteries que havia deixat anar durant l’hora, la broma que havia fet el graciós de la classe... Fins i tot a vegades veies el noi/a que t’agradava que passava per allà. Quins records!

De l’escola no m’enrecordo tant... De totes maneres el que més ens interessa, potser, és la ESO i el batxillerat, que és on vam començar a estudiar matèries “seriosament” i a ser conscients del que fèiem. De la primària només recordo (mentida, òbviament en tinc més records... Malament rai, sinó!) que a l’hora del pati jugàvem a ser els cantants de la primera edició d’Operación Triunfo (que cutre, mare meva!). Jo era la Gisela i en Sergi, el nen que  m’agradava llavors, era en Bustamante.... Endevineu quin paper tenien la nena "més popular" i el nen que li agradava... Sí, com no. En Bisbal i la Chenoa. Déu meu, quant de mal que ens ha fet Telecinco.

Bé, al que anava. Que me voy por las ramas... Les teories lingüístiques que, a grans trets i sense tenir molta idea del que vaig a dir, he experimentat al llarg de la meva trajectòria acadèmica, són les de cap al final de la llista... Totes aquelles que plantegen la llengua i l’ensenyament de llengües no com una qüestió merament acadèmica, culte i basada en les regles gramaticals sinó amb un enfocament més comunicatiu i pràctic, donant importància a la pragmàtica i a la funció comunicativa de la llengua, al context i a allò relacionat amb els diferents actes de parla.

Segons la meva impressió, els mètodes d’ensenyament més moderns eren els que seguíem a les classes de llengua estrangera. En canvi, a Espanyol i Català seguíem uns mètodes més antics i clàssics. Fins i tot m’atreviria a dir que a Espanyol més que a Català. En llengua espanyola, recordo haver estudiat una gramàtica més pesada, més avorrida, més “gramàtica”, vaja. Menys converses, menys pràctiques orals, menys listenings... O no.  Què dic! No hem fet mai cap listening ni a català ni a castellà! Oi? De fet, no m’imagino com es deuen dir en espanyol o en català, els listenings. Propostes?

Recordo un professor que ens feia memoritzar frases fetes en espanyol. “No por mucho madrugar amanece más temprano”. “A caballo regalado no le mires el dentado”. “Cuando el río suena, agua lleva”. Sí, he de reconèixer que alguns m’han fet servei. Un 2% de tots els que vaig aprendre. La del caballo regalado és útil! Que ja és molt. Els llibres de text no tenien la mateixa estructura que els llibres de llengua estrangera anglesa ni les mateixes parts. L’índex solia destacar la morfologia, la sintaxi, la semàntica, el vocabulari, l’ortografia i fer-ne el fil conductor de tot el llibre. Tot això semblaria entrar a dins de la teoria de la gramàtica tradicional. Malgrat tot, no m’atreviria a dir que al meu institut ens han matxacat amb un mètode tan retrògrad. Seria massa atrevit.

Els llibres de llengua anglesa sempre han constat de diferents unitats i apartats, tots amb la mateixa importància. Normalment eren Vocabulary, Reading, Grammar, Writing, Listening and Speaking. Les diferents lliçons portaven el títol d’un tema en concret sempre relacionat amb diferents contextos i situacions comunicatives. 

A la imatge no es veu, però dins de cada UNIT
hi ha els apartats que he comentat abans.

Els llibres de francès segueixen una estructura semblant. Parlen de différentes matières et sujets però toujours, com no, relacionats amb la meravellosa culture française... La qual cosa no em sembla malament, perquè és cert que per entendre una llengua cal entendre la cultura.

No vull arribar a conclusions fonamentades en els meus records una mica borrosos, però la impressió general com a estudiant de llengües que he sigut tota la meva vida, és que pel que fa les llengües estrangeres, s’intenta buscar mètodes i recursos més variats i moderns que per les llengües maternes, les quals centren la importància a la part més teòrica del llenguatge.

El per què d’aquesta diferència en el mètode d’ensenyament depenent de l’idioma pot estar justificat pel fet que ja no saben com fer-ho perquè la gent aprengui anglès... En canvi el castellà, simplement, se sap. Tant si ens ensenyen bé com si no, tant si segueixen uns mètodes més moderns o més clàssics... Se sap. Simplement, sabem espanyol. I no comento el català perquè és una llengua materna (sí, val més que ho digui explícitament: parlo del context sociocultural de Catalunya!) i ningú dubta del coneixement d’un parlant en la llengua materna. L’anglès? Doncs no hi ha manera. Potser per això s’han proposat tants mètodes i alguns de més moderns que en d’altres llengües. Això és la meva teoria personal, perquè la justificació real, no la conec. M’ho apunto a la llista de coses per descobrir que cada dia és més llarga i acumula més pols.

A tercer d'ESO vam fer un intercanvi cultural amb joves polonesos.
Va ser una experiència molt enriquidora. Nosaltres vam anar dues setmanes 
a Polònia i ells també van venir a passar-ne dues aquí. La intenció era que parléssim anglès...
Però em sembla que vam parlar de tot menys anglès! 
Va ser molt divertit :)

Petita Tània

Presentació

Em presento: em dic Tània Ruiz i tinc 21 anys (sovint tinc la temptació d’escriure “18”, enlloc de “21”... Ahir encara ho vaig fer. Encara no em puc creure que hagin passat tan ràpid, aquests darrers anys!). Visc a la Bisbal d’Empordà, estic enamorada del Baix Empordà i de la Costa Brava i tinc la mala costum de pensar que són meus i de ningú més.

Costa Brava bonica

Malauradament, amb la influència del català dels pixapin... Dic, perdó, del català estàndard de Barcelona, he perdut una mica aquell accent tan característic de poble que es sol tenir a l’Empordà. Al principi em feia sentir especial que algú fes algun comentari sobre el meu dialecte. Vaig tenir un xicot de Cardedeu amb qui sovint comparàvem el vocabulari i algunes expressions que dèiem diferent. –Sucar pa? –Xucar pa! –XXucar pa? –Llisquet, saps què és, el lliquet? –Doncs no. Què és, el llisquet? -És... com es deia allò... Sí, allò que és per tancar la porta. El baldó, en diuen! –“Pira-ta”, va! –Pirata? No sóc un pirata, nena. –Que te piris*, dic!! –Anem a fer una birra va, m’entra molt. –Òbviament que t’entra la birra, no? Per la boca, oi? Malament rai, sinó. –Que em ve molt de gust una birra. Tu encara no parles cardedeuenc, eh? Ja n’aprendràs, no pateixis.

A casa meva hem parlat tota la vida en català. El meu pare és andalús, d’un petit poble de Granada que es diu Dòlar (sí, molt divertit, el nom. Però de dòlars no gaires), però va venir a Catalunya amb la seva família quan tenia 8 anys i ha viscut aquí des de llavors. Va aprendre el català de petit i a casa nostra, com que la mama és catalana, sempre hem parlat aquesta llengua. Les dones manen! La veritat és que no m’hi havia parat mai a pensar, però estic orgullosa de l’adaptació lingüística i cultural del meu pare. Me'n alegro molt que hagi après català i que sigui un català més malgrat les seves arrels castellanes. El castellà no podrà passar mai per davant del català, però sí que és cert que sempre l’he parlat i l’he considerat una llengua més o menys “meva”. Com més lluny vaig, més meva la sento. Aquí, a Catalunya, potser veig el castellà més de fora que de casa. Però quan viatjo a l’estranger no tinc cap problema amb parlar en castellà i fins i tot em sento orgullosa de dir o mostrar que l’entenc i el parlo perfectament.

A l’escola estudiava en català. Fèiem castellà com una assignatura de llengua, igual que fèiem anglès. Sempre se m'han donat bé, tant el català com el castellà. La veritat és que els arbres i tot el tema de complement directe i complement indirecte i subjecte i predicat i bla, bla, bla em van tocar força els nassos durant molts anys. El que no sabia és que em perseguirien fins a la carrera... El que millor se’m donava era escriure sense fer faltes (més difícil del que sembla, eh! Que jo arribava a llegir cada bestiesa...) i la literatura, també. Tinc un bon record dels professors de primària. Recordo la senyoreta Rosa Maria, que un dia es va posar malalta i va estar de baixa i jo li vaig escriure una carta. Ella em va respondre. Ara, amb perspectiva, valoro aquell gest i imagino que deuria estar  molt contenta de veure que un alumne es preocupava per ella d’aquesta manera. Suposo que quan s’és petit, un professor sempre significa molt més que quan ets un adolescent, quan la única cosa que vols fer és passar el curs i anar al pati a veure si hi ha el nen/a que t’agrada. Quan ets petit, un professor t’ensenya i t’educa, es preocupa per tu i és una persona amb qui passes molt de temps. És una persona, no un mer professor. A mesura que passen els anys veus tantes cares i tants professors que suposo que aquesta part tan humana perd una mica de valor.

Als 16 anys vaig descobrir la meva gran passió per l’anglès. Us dic un secret, va, però no ho podeu dir a ningú. La veritat és que la Hannah Montana em va ajudar a descobrir com m’encantava l’anglès... sí, la mirava cada dia. Recordo que començava a les vuit. No és que fos una gran fan de les seves peripècies de jove adolescent que té una doble vida amagada, simplement gaudia molt l’estona de relax que em suposava estar al sofà de casa mirant la tele en anglès. M’encantava passar-me entre les vuit i les nou, nou i pico, mirant la Hannah Montana en anglès. I ai el que intentés canviar de canal, eh! Sentia que aprenia amb cada frase que deien aquelles noies. El guió era fàcil i com que són sempre tan expressives, aquestes sèries nord-americanes, podia entendre perfectament tot el que passava encara que no entengués tot el que deien. Així va ser com va sortir la meva curiositat pels Estats Units d’Amèrica, la seva llengua i la seva... cultura? Als 16 anys vaig viatjar a Poughkeepsie, Nova York, i vaig viure una experiència que m’obriria les portes d’un camí molt llarg que encara intento traçar. Vaig descobrir la meva passió per la llengua anglesa i les llengües en general. Ja havia viatjat força amb els meus pares abans d’aquesta experiència, però aquí vaig descobrir com m’agradava conèixer noves cultures i vaig aprendre que viatjar sol era molt enriquidor. Que confiar en la gent i intentar descobrir món només amb les paraules, la bona fe i les ganes d’aprendre, era una cosa molt positiva i que m’agradava molt. Tant, que l’any vinent hi vaig tornar, als Estats Units. Aquesta vegada, però, vaig anar a un poble que es deia Eureka, a prop de la ciutat de Saint Louis, a Missouri. Aquestes dues experiències (en total dos mesos i una setmana), totes les hores que em vaig empapar de sèries i pel·lícules nord-americanes i tots els llibres en anglès que vaig llegir dels 16 als 18 anys, foren els que em van obrir les portes a la meva primera L2, l’anglès.

A partir de llavors vaig començar la universitat i he seguit viatjant per arreu del món, fent amics i mantenint contacte amb aquells que ja tenia. La veritat és que l’ingredient principal del meu aprenentatge, sense cap mena de dubte, ha estat l’interès i les ganes de saber més i més.

Sempre havia estudiat anglès a l’escola. De fet, la meva mare em va apuntar a classes extraescolars d’anglès quan encara era molt petita. Diu que tenia 4 anyets (i no ho podria corroborar perquè no recordo pas res... Però me’n fio del que diu la mama) i des de llavors he estudiat anglès com a llengua estrangera a les classes extraescolars i després a l’institut. L’únic que vaig aprendre va ser aquella cançoneta tan dolenta que diu “Head and shoulders knees and toes, knees and toes...”. Haig de reconèixer que l’ensenyament d’anglès a l’IES on jo anava... Era força dolent. He reflexionat moltes vegades, sobre aquest tema. És dolent, l’ensenyament i els mètodes que s’empren, o és dolenta la predisposició dels alumnes? Com es pot ensenyar si els que han d’aprendre tanquen les portes a l’aprenentatge? Si no es dóna una oportunitat a allò que hem d’aprendre... Com carai ho farem, per aprendre-ho? Potser és que els professors no motivaven suficient als alumnes. Però potser és un martiri fer vint anys que ets professor de llengua i veure que, passa una setmana i una altra, i els alumnes segueixen igual, sense aprendre, amb un nivell menys que bàsic i sense recordar ni tan sols el Present Simple del verb TO BE. Deu ser dur... No sé quina és l’arrel del problema. És un tema complicat. Un peix que es mossega la cua. De totes maneres, el que m’interessava dir, bàsicament, és que jo no vaig aprendre anglès fins que no vaig descobrir com m’agradava i les ganes que tenia d’aprendre’l. És per això que ara que sóc professora de classes particulars a nens i nenes, intento motivar-los com sigui, fer-los créixer l’interès o com a mínim intentar que passin una bona estona, que em sentin propera a ells i que pensin que això d’aprendre anglès està a l’abast de tothom. Que no és tan complicat ni tan pal com sembla... Que és qüestió de tenir-ne ganes.

I així vaig fer amb el segon idioma, el francès. El segon any de carrera em vaig proposar que aprendria francès. També n’havia fet a l’institut... Però el que sabia era mínim. Estava motivada, aquesta vegada, per l’estada obligatòria a l’estranger que se’ns demanava a segon curs. Vaig proposar-me llegir molt i molt i mirar moltes pel·lícules (vaig acabar mirant els Simpson en francès. Eh! Són més divertits del que sona en un primer moment!). Sobretot, però, vaig intentar xuclar el màxim possible de francès durant l’estada a França. Vaig anar a Metz, al nord de França, ben bé al costat de Luxemburg. Un lloc força avorrit, la veritat... Però bé, tenia moltes ganes d’aprendre una altra llengua i la veritat és que me’n vaig sortir força bé. Sort que hi feia molta fred, a Metz, i enlloc de sortir por ahi, jo em quedava a casa fent feina. Sí, sona molt freaky, però realment, me'n alegro molt d’haver-ho fet així. Segur que em vaig estalviar més d’un constipat i ara puc dir que parlo francès. Per acabar-ho de rematar vaig anar a Saint Raphaël, a la Côte d’Azur aquest estiu passat a fer d’au-pair a casa d’una família francesa. La veritat és que vaig aprendre moltíssim, també, en un mes. Eren una família d’esperit jove... I em van ensenyar molta llengua col·loquial, francès de veritat, que no havia après durant la meva estada a Metz.

La veritat és que sempre he pensat que totes aquestes experiències viscudes i aquestes immersions en d’altres països són el millor certificat que hi pot haver. Avui en dia estan empenyats en demostrar el nivell d’idioma amb un certificat... Aquests certificats se’ls pot treure qualsevol! Com el carnet de conduir... Però ja m’agradaria saber, de totes les persones que tenen certificats d’aquests, quantes són capaces de tenir una conversa en anglès totalment natural, i sense cap mena de problema amb una persona nadiva de llengua anglesa o francesa  i sense haver d’estar remenant l’aplicació del traductor Google tota l’estona. Jo sóc una xula, i no tinc cap certificat... Ni cap problema. (Val, sí,  encara que em faci ràbia admetre-ho... M’hauré de posar les piles i treure’m algun certificat!!!!) Al meu Currículum hi diu que tinc un nivell Avançat Superior d’anglès (C1) i un Nivell avançat (B2) de francès. I no, aquesta part del currículum precisament no és d’aquelles mig inventades... Al setembre me’n vaig a París a fer un Erasmus, a veure si el meu francès pot atrapar el meu anglès! Pel que fa al castellà i el català, al meu CV, les he classificat com a llengües maternes totes dues. Ara... el català més matern que el castellà, sempre! He viscut en català. El castellà sempre hi ha sigut present. Com un amor que intentes oblidar però sempre et ronda el cap... L’anglès... No ho sé, no ho sé. No sabria comptar les hores que he passat en contacte amb cada una de les meves llengües. Com es poden contar hores d’estudi si l’únic que busques és oblidar-les un cop ja han passat? Bé, en aquest cas no seria ben bé així, perquè han estat hores d’estudi, podríem dir que agradables.

El que hauria de fer ara és començar a mirar al futur i buscar un nou objectiu. De fet en tinc un. L’italià. Estic en procés, ens estem coneixent. Estic llegint un llibre força fàcil que es diu Ti ricordi di me?. La veritat és que m’encanta llegir en una llengua nova mentre vaig traduint cada paraula que no entenc amb el traductor Wordreference.com o ara amb l’aplicació del traductor google al mòbil. El que passa és que és bo poder anar d’un enllaç a l’altre i veure d’on ve cada paraula, a quines entrades et condueix i quins diferents significats pot tenir en cada context, i això amb el Google és difícil. M’encanta l’italià. I tinc moltes ganes d’aprendre’l. L’altre dia vaig veure un correu que vaig enviar fa uns mesos a una amiga italiana. El vaig escriure tot en italià. No recordava haver-ho fet i em vaig sorprendre a mi mateixa. “Ostres!” Vaig pensar. No hauria d’haver-me apalancat. Desitjaria tenir una hora més al dia per dedicar-la només a l’italià i algun dia, quan ja el sàpiga, a una altra llengua.

Les meves gregues estimades i jo a París

Estic pensant quina vull que sigui la propera. Alemany? Grec? Danès? Noruec? Suec? Alguna llengua Asiàtica o Africana? M’agradaria aprendre grec perquè és una llengua molt maca, és una llengua mare. L’he estudiat una mica i m’agrada. Sona com... Sona com l’espanyol però sense sentit. Vaig tenir un gran contacte amb el grec quan vaig anar d’Erasmus a França. A França? Sí, vaig conèixer tres noies gregues molt maques que només feien que parlar grec dia i nit. Normal, era la seva llengua materna. Però al final vaig acabar fins al monyo de grec, perquè no m’enterava de res. Menteixo... Les entenia gràcies a l’entonació, les cares i els gestos. També perquè vaig acabar coneixent el sí i el no (que gestualment es poden confondre i més d'una vegada seguia i seguia fent la mateixa pregunta perquè pensava que em deien "què?" i resulta que em deien que sí!) i alguna altra cosa. Típiques paraules vulgars que són les primeres que s'aprenen... Malaka. Col·los omorfos. (o algo així...). Estic segura que si m’haguessin ensenyat una mica la base de la llengua hauria pogut aprendre molt. Tantíssimes hores de contacte directe amb una llengua no poden ser per menys!

També he pensat que m'agradaria estudiar alguna llengua totalment diferent i desconeguda. Més que res per veure les coses des d'un altre punt de vista. És tant sorprenent i increïble pensar que hi ha llengües com el xinès o el tailandès que fan el possessiu dient "Jo + element que marca POSSESSIU" o el plural "amic + marca de PLURAL" i no simplement MEU o AMICS, que a nosaltres ens sembla tan simple, bàsic i fàcil. És amazing! Que cada llengua sigui el reflex d'una cultura i només amb la llengua puguis saber tant i tant sobre un poble... Sobre les seves costums i necessitats. He estat a Tailàndia, fa poc, i el tailandès és una d'aquestes llengües, és una llengua analítica, com el xinès, que no fan derivats ni flexions i que cada paraula té un significat concret i diferent. M'agradaria aprendre una llengua totalment diferent perquè crec que significaria obrir la ment d'una manera exagerada i immensa, augmentar els meus horitzons i la visió que tinc del món. Oh, ja somio...

Bé, que se’m farà fosc, tant escriure. Ara que hi penso. L’altre dia vaig escriure un relat curt. És una mica atrevit, però potser el penjo algun dia com a premi per a tots aquells que hagin fet el gran esforç de llegir-me.

Doncs això... Vaig començar el blog un dissabte al migdia amb poques ganes. Veig que m’he acabat motivant. Sóc una motivada. Que què espero d’aquesta assignatura? Senyor professor, estàs segur, que vols fer-nos aquesta pregunta? Doncs no ho sé. Esperava no haver de fer gaire feina, més que res... Je, je, és broma... (o  no). Com que estic fent de professora de classes particulars i no descarto la possibilitat de dedicar-m’hi en un futur quan no trobi cap altra cosa a fer, crec que aquesta assignatura pot resultar interessant. Aprendre coses que et poden fer servei, no estan mai de més. Me la imagino una assignatura tendre, suau i molt positiva, potser perquè relaciono (equívocament?) l’aprenentatge amb la innocència.

De moment espero, tot simplement, aprendre i sentir que aprenc coses útils i interessants. Tot seguit ve la motivació i finalment l’aprenentatge vertader.  

*Per aquells que no parlen el llenguatge adolescent, “pirar-se” vol dir “fotre el camp”.