Teories psicològiques

Efectivament, fent una reflexió general, podria afirmar que les teories psicològiques conductistes han estat presents en molts aspectes del meu aprenentatge. A veure, deixeu-me pensar… Es poden aplicar aquestes teories a assignatures que no siguin de llengües? Perquè, per exemple, la història potser és una de les matèries que es veuria més influenciada per aquesta teoria. Tot depèn del professor, però. Clar, és que ara busco classificar les assignatures per teories, però potser seria més adient classificar als professors, per teories. Perquè he pensat amb l’assignatura d’història de primer de batxillerat i anava a dir que es seguia una teoria conductista, ja que les classes consistien en escoltar i, després, el dia de l’examen, a empollar s’ha dit (que per cert no sé quant de temps fa que aquesta paraula surt al diccionari però no m’ho esperava pas! Molt bé, molt bé! Així m’agrada.) En canvi, però, el professor d’història de la filosofia era molt crític i ens explicava les coses com déu mana, tal i com són i amb la veritat per davant. Realitat subjectiva, segurament, perquè la majoria eren opinions. Però què millor que la opinió d’una persona sàvia i que sap de què parla? Molt millor que la història de la humanitat escrita per uns quants que volen que ho aprenguem així, perquè sí, i perquè és així, “paper passiu de l’aprenent, sense anàlisi (en aquest cas no lingüística) ni creativitat”. Així deu succeir amb moltes altres matèries, incloent les llengües. No amb les matemàtiques, no, però?

El cognitivisme és una teoria psicològica que podríem atribuir, sobretot per l’exemple del text sobre l’escritor de Plot ro, a la llengua estrangera anglesa. He fet “l’experiment” a la meva companya de pis i també ha tret un 10. El copio aquí per si algun company no era a classe quan el vam fer.

Segons el meu punt de vista, el cognitivisme s’ha intentat aplicar a l’ensenyament de llengües en general però no de manera total i absoluta, sinó més aviat com quan posem sal a la pasta, que és un ingredient important però no el que ens menjarem directament. Podem veure la influència d’aquesta teoria a les assignatures que hem cursat però combinada amb d’altres teories. Pertanyents a la psicologia cognitivista, recordo activitats com els tests i les tasques de memòria. Algunes activaven processos cognitius i d’altres, com en el cas de l’exemple que hem vist anteriorment del text i les preguntes, cap ni un. Les assignatures de llengua materna seguien força el model de Skinner, Conductisme, en el sentit que s’aclaria explícitament el que s’ensenyava i es dividia en passos seqüencials. Sobretot pel que fa a la ortografia i a la morfologia. Avui parlarem del verb, demà del nom i demà passat de l’adjectiu. Comencem amb la b/v. Quan acabem, passarem a la s/ss/ç... Veuria, però, la influència del cognitivisme en algunes tasques com per exemple els tests que fèiem a anglès, els diàlegs que calia memoritzar i després representar a classe, etc. Ep! I aquí no hi ha influència del socioconstructivisme? Fem diàlegs i conversacions perquè intentem que, a través de la interacció i les situacions “reals” amb d’altres individus, l’aprenent interioritzi i aprengui a usar la llengua dins d’un context concret suposadament cultural. Ui, ui, ui. Sóc jo o aquí hi ha una barreja de teories que podríem fer una sopeta de verdures?

Pel que fa a les teories psicològiques humanistes... Tant de bo tots els professors les haguessin conegut  (conèixer, ja no parlo ni tan sols d’aplicar-les...!). Jo dono classes de repàs d’anglès i francès a nens i nenes de la ESO. Hi ha dos ingredients que considero essencials perquè es pugui dur a terme la classe: bon rotllo i proximitat entre l’alumne/a i la professora (val, bé, tres coses) i les ganes i la motivació de l’alumne/a (no, quatre). M’agrada apropar-me a ells i demostrar-los que no passa absolutament res si s’equivoquen. Que tots ens equivoquem... Que el més important és sentir-se a gust, no avorrir-se i passar-s’ho bé. Aquesta psicologia pertany a les teories humanistes. No sé on he après aquest mètode... Potser enlloc? Potser a tot l’institut en general? Fa un parell d’entrades vaig parlar del bon rollo que notava sempre a l’institut i a totes les classes. Un bon rotllo, però, que no era explícit, que més aviat senties dins. O podies exterioritzar si volies o en tenies ganes. Els professors sempre rebien aquesta proximitat i sovint te la tornaven, però crec recordar que això ja depenia de cadascú. Sempre hi ha els alumnes discrets, que hi són però sembla que no hi siguin. Qui talla amb la connexió? L’alumne/a al no mostrar predisposició per crear aquest contacte més humanista o el professor que ja ens té a tots clinxats i veu qui té aquest interès concret i qui no? No ho sé, la veritat. Aquests mètodes, els de la psicologia humanista, deuen estar molt lligats a la personalitat de cadascú, o al recull d’experiències que ha viscut la persona al llarg dels anys d’escolarització. Una persona que és molt “seria” a la seva vida personal... Pot ser propera als seus alumnes/professors? Qui sap d’on ho he tret jo, això de fer les classes tenint en compte el mètode humanista, la qüestió és que de moment, sembla funcionar! I definitivament, crec que aquesta és la teoria que prefereixo tant essent en una banda com a l’altra. Què hi ha més important que valorar la persona per poder valorar l’alumne, després? Suposo que en una classe amb trenta persones això no és tan fàcil com en una de dues, però crec que és important conèixer què  necessiten les persones i com són per tal de saber com poder-hi arribar.

Les teories psicològiques que tenen tradicions metodològiques més tradicionals són les conductistes, les quals han estat relacionades amb termes com “rentat de cervell”, conceptes que ens fan pensar, automàticament, amb metodologies antigues i no pas actuals. Segons la meva educació, i gràcies a allò que he observat sobretot a la universitat (la Pompeu Fabra), actualment hi ha un gran interès per crear estudiants amb la capacitat de ser crítics, de pensar i de resoldre qüestions i problemes reals, metodologies més modernes com les del cognitivisme. Això, però, ens fa entrar en una mena de bucle, ja que a través dels estudis sembla que s’intenta crear estudiants capaços de valorar i d’argumentar, però alhora la societat en la que vivim espera que actuem de manera automàtica i sense pensar, simplement actuar d’acord amb aquells ideals de vida que ens han donat establerts. Potser aquestes qüestions semblen estar força allunyades l’una de l’altra... Però l’educació és un paper molt important per cada un dels individus de la societat. És un dret més, igual que el dret a la integritat física (o hauria, per tothom...). Així doncs, fins a quin punt són modernes aquestes teories si al cap i a la fi ja tenim el camí mig traçat? Aquell que d’altres han creat per a nosaltres.

El constructivisme també em sembla una teoria força actual i interessant. Em sembla, més que una teoria, un fet. Juntament amb el socioconstructivisme. És obvi que els aprenents emmagatzemen el coneixement a sobre d’aquell que ja tenen i  el modifiquen d’acord amb la nova informació. No? Crec que és indubtable que la ment humana funciona així... Sinó hauríem d’aprendre a escriure i a llegir cada dia de zero? Piaget té molta raó amb les seves teories de l’afirmació i l’assimilació. “El que és nou modifica a fi d’integrar-lo en el que ja se sap” i “el que ja se sap es modifica a fi de poder acollir el que arriba nou”.