Sobre l'enfocament i l'organització de les meves classes

Bona tarda ennuvolada a tots.

Doncs sí... la programació per objectius em resulta familiar. No sabria dir en quina mesura ni nombrar els professors que ens han fet treballar seguint la planificació per objectius, però efectivament em sona força, això d’organitzar l’aprenentatge per parts i temes especificats prèviament. També em resulta familiar l’aprenentatge relacionat amb verbs que descriuen conductes empíricament observables.

Comprendre, reconèixer, aplicar, analitzar. Noms com síntesi...

La qüestió, però, és: de debò es pot observar el coneixement? De debò transformar-lo en verbs pot fer-lo més visible?

Segons el meu punt de vista, el coneixement no pot seguir teories ni estructures triangulars. Efectivament, necessitem comprendre i reconèixer una cosa abans de poder aplicar-la i analitzar-la. Però això no implica que siguem capaços de fer-ne una síntesi tot seguit, per exemple. Aquests conceptes em recorden més aviat a les classes de llengua catalana o castellana on es duia a terme un ensenyament més progressiu i basat en subunitats pel que fa a les qüestions ortogràfiques. Tot i que ben mirat, també podríem extrapolar-ho a les classes de totes les llengües en general. La majoria de les classes es basen en un aprenentatge en subunitats, en els verbs que hem esmentat abans. Tant en anglès a l’hora d’aprendre vocabulari, verbs, etc., com en català a l’hora d’estudiar l’ortografia, la sintaxi i la  morfologia. Algú em pot donar un cop de mà? Ho veig una mica borrós, tot això.

Font: Google Images 

Les pràctiques d’anàlisi gramatical en les classes de llengua materna solien ser deductives. Normalment s’explicava la norma i nosaltres l’havíem d’aplicar als exercicis preparats que se’ns donaven. No recordo haver-ho fet mai a l’inrevés. La veritat és que seria força complicat i desmotivador, fer-ho a l’inrevés. El professor solia posar-se a la pissarra a explicar què era cada cosa, com s’utilitzava, quan, etc., i la segona part de la classe constava en dur-ho a terme i aplicar-ho. 

POTSER m’atreviria a dir que algunes classes d’anglès s’han dut a terme de manera inductiva. Recordo haver començat alguna classe i alguna lliçó llegint un text. El text era l’obertura del tema, i en aquest text hi trobàvem elements i aspectes que es desenvoluparien al llarg de la lliçó. La qüestió és que no érem pas nosaltres els que identificàvem els aspectes que ens interessaven del text, només el llegíem i intentàvem entendre’l. No sé si existeix, això, però era una mena d’ “inducció” inconscient. 

Escalfaments? Sí, a educació física :O.

Suposo que sí que se’ns han presentat ítems i després s’ha seguit una mica la progressió de classe que planteja l’esquema.

Diapositiva per Daniel Cassany. Ensenyament de Llengües. Universitat Pompeu Fabra 

Es presenten els elements que es volen estudiar, es mostra un exemple contextualitzat i després es duen a terme, en un principi, pràctiques controlades pel professor perquè els alumnes facin un ús correcte i adequat d’allò que s’acaba de plantejar i després de mica en mica es deixa més marge de llibertat als alumnes... Doncs no sé, la veritat. No recordo ara mateix cap classe així! Potser les classes on es començava treballant oralment entre tots després d’haver escoltat el tema en qüestió i després el professor ens deixava seguir tot solets? 

Projectes per tasques? A la universitat, sí. Estudis de casos, molts. Des de primer curs, que fem estudis de casos. Sempre he pensat que aquestes assignatures d’Estudi de Cas eren inventades perquè ja no sabien com omplir la carrera, però goita, veig que hi ha una base teòrica al darrere! La veritat és que n’estic ja una mica fins al monyo, d’estudis de cas... Amb això responc a la pregunta “quins records en tens?”  

A l’escola, Estudis de cas... Doncs no, la veritat. Que poc originals que érem, a l’escola! Alguna classe, però, sí que he tingut on es treballés per projectes i tasques. Hem dut a terme molts petits projectes i petites tasques on calia convertir-se en alguna persona i interpretar-la. Sobretot en classes de llengua estrangera. A italià recordo haver fet una mica de teatre per practicar un diàleg amb els companys. Recordo fins i tot haver-me vestit d’alguna manera especial per posar-me més a dins del paper. La veritat és que fou entretingut i divertit. Però aquest tipus de treball, si no s’organitzen bé, poden fer perdre molt de temps. Cal tenir professors bons que saben el que es fan i que estan disposats a “complicar-se la vida” per a dur a terme un tipus d’ensenyament així. 

A la universitat he treballat molt en grup. Sobretot als seminaris.

A l’escola no tant. La veritat és que tinc la impressió que tant a l’escola com a l’institut, tota la classe era un gran grup.

Treballàvem individualment però tots érem un gran grup i tots interactuàvem amb tots. De totes maneres, de tan en tan sí que tocava fer alguna tasca per parelles. Sobretot diàlegs en anglès i francès o exercicis que podies fer amb el company, suposo que perquè semblés més divertit o més fàcil de fer. Suposo que pel fet que tots ens coneixíem amb tots, ja és com si sense el permís del professor, estiguessis treballant amb el company del costat. 

Cito la darrera pregunta de Daniel Cassany textualment, que és força interessant:

T'has passat gaires estones escoltant el professor i prenent apunts? O has tingut unes classes més actives, en què fèieu diverses coses?

He tingut de tot.

A la universitat he tingut classes més avorrides. Les classes de Grup Gran d’anglès i de francès han estat força teòriques i hem hagut d’escriure molt. Els seminaris sempre han sigut classes més actives. Hem interactuat molt més amb els companys i hem parlat molt més que a les classes de grup gran. 

Al batxillerat… Una mica de tot, també. La veritat és que depèn molt del professor, òbviament. M’he trobat amb professors que tenien una xerrameca que no se l’aguantaven i només feien que xerrar, xerrar i xerrar (fins i tot un que solia repetir la mateixa frase quatre vegades seguides)... I d’altres que explicaven la lliçó i després ens encarregaven treballar en grup. Hi ha de tot. M’he trobat sovint amb professors que ens donavem la oportunitat de treballar en grup però com que no ens sabíem comportar, doncs apa, cadascú a fer la feina individual.

Font: Google images

Llatí i grec… En vaig parlar a l’entrada anterior… Però per si va quedar algun dubte: HORROR. 

BON DIUMENGE!!! 

Sortiu molt de festa i disfruteu aquesta dècada, que quan arribem als trenta ja tindrem canes i no lligarem a la discoteca! Rodolí.