I com no, m'agradaria tancar aquesta etapa de la mateixa manera que la vaig començar, amb una bonica foto de la meva estimada Costa Brava. De fet, avui 21 de juny comença l'estiu, i quina millor manera de fer-ho que amb aquesta preciosa imatge! 

Bon estiu a tots 

Platja el Castell. Costa Brava. Foto per: Tània Ruiz

Ensenyar i aprendre llengües en línia

Bé, a punt d’acabar, parlaré d’ensenyar i aprendre llengües en línia, que, de fet, és un tema que m’interessa.

La veritat és que es podria dir que totes les llengües que he après haurien d’atribuir un cert mèrit a la xarxa. És gràcies a la xarxa i al meu EPA que he arribat a conèixer molt de vocabulari i a practicar  moltes coses que no hauria pogut fer de cap altra manera. En persona, a la vida real, no sempre tens la oportunitat de practicar una llengua ja que no disposes d’un professor o d’un amic que parli aquella llengua (i si el tens, que estigui disposat a corregir-te tots els errors, a ensenyar-te, etc…).

Normalment ha estat un aprenentatge força lliure, no considero que els espais virtuals d’aprenentatge com el Moodle hagin tingut un paper gaire important aquest aprenentatge al qual m’estic referint, perquè parlo d’un aprenentatge força autònom, guiat per mi mateixa i per tots els recursos web que he anat descobrint pel meu compte.  Els espais virtuals d’aprenentatge només els relaciono amb l’institut i la universitat, els deures i les tasques obligatòries. No dic que no hagin tingut un paper important en el meu aprenentatge, però ha estat un suport a l’aprenentatge a les aules, més que no pas un tipus d’aprenentatge paral·lel.

Gràcies a les xarxes socials també he pogut practicar molt les llengües i mantenir contactes amb els amics de l’estrager, la qual cosa és molt positiva per seguir practicant i tenir clar que algun dia hauràs d’anar de visita... Així que, espavila’t! La xarxa social que utilitzo més és Facebook, ja que no m’agraden aquestes punyetes de Tuenti i Twitter. Diuen que és molt útil, però a mi no m’interessa, perquè ja en tinc prou estant enganxada al Facebook que no voldria enmerdar-me en més màfies d’aquestes... :O uf, m’he passat. Bé, em permeto el luxe, que és el  meu blog i és la última entrada!

Exemple d'ús de Facebook amb una finalitat professional/personal. Alhora, practico les llengües comunicant-me amb els meus amics estrangers. 

M’agrada estudiar molt amb format audiovisual, ja que permet practicar la llengua oral i la comprensió. A més a més, et permet veure la llengua real, no aquella que ens posaven als radiocassets de les classes d’anglès. L’input és molt important a l’hora d’aprendre una llengua, i gràcies als vídeos (música, conferències, pel·lícules,etc.) pots rebre aquest input. També practico a les pàgines web, on hi ha diferents activitats que et fan treballar tota mena de competències. Aquesta pàgina està molt bé per estudiar italià:

Com podeu observar, el primer que veiem és publicitat, però en realitat no fa nosa, baixes una mica més avall i trobes el contingut que realment ens interessa:

A més a més, també són MOLT útils, per mi, els traductors i diccionaris online. El que he fet moltes vegades i m’ha anat de perles és llegir un llibre en paper i anar buscant totes les paraules que no entenc. Com que aquests traductors són molt ràpids, de seguida trobo la solució i puc completar la frase i el seu significat.

El meu EPA és un espai en el qual, ara mateix, hi tinc dues roses. El meu EPA és un espai tranquil i lluminós, amb aire fresc a l’estiu i amb escalfor a l’hivern. Sempre hi tinc el meu ordinador, una barra de cacau, aigua, les meves ulleres, l’ordinador, alguna  espelma que faci bona olor... Dins l’ordinador hi tinc Els meus Documents amb moltes carpetes amb documents Word o PDF que m’interessen. A la xarxa hi tinc molts enllaços marcats com a favorits, als quals puc accedir fàcilment quan vull treballar. El Hotmail és molt important per mi, el Facebook (malauradament) també, tant per qüestions personals com professionals, els traductors i diccionaris on-line juguen un paper clau en el meu EPA, el Youtube, el Moodle (quan és època de feina a la universitat, sinó, està ben abandonat). I molts altres links relacionats amb aprenentatge de llengües estrangeres. I molts altres enllaços relacionats amb la meva vida personal, sempre depenent del moment en el qual em trobi: preparant un viatge, preparant una estada a l’estranger, interessada en alguna cosa en concret, buscant una feina, etc.

La veritat és que no era gaire conscient de tenir un EPA fins que ho hem plantejat a l’assignatura. Ara, però, veig que sí, que tinc un EPA que he creat jo mateixa i que només jo entenc. Bé, no seria gaire difícil d’esbrinar-ne el funcionament, però caldria investigar una mica per entendre’n la lògica. M’agrada com és el meu EPA ara, i l’únic que voldria és que es pogués mantenir així el dia que canviï d’ordinador.... com veieu, l’ordinador és un element clau del meu aprenentatge, sigui quin sigui l’àmbit. Així, m’agradaria que el sistema operatiu del nou ordinador fos semblant a aquest i que es pogués conservar tota la informació que tinc aquí... suposo, però, que això serà complicat. Quin pal, tornar a començar de zero! Ordinador, si m’estàs escoltant, sigues valent i viu molts anys més.

Crec que aprendre llengües a la xarxa requereix molta força de voluntat, però que si es té, tot és possible. Aprendre llengües a la xarxa és possible sempre i quan es tingui interès i ganes, sinó, resulta impossible (bé, com en una aula, quasi). El més complicat, potser, és aprendre la gramàtica, ja que normalment estem acostumats a que ens l’expliquin i... I  nosaltres l’apliquem. En línia, tu mateix has de buscar-te les explicacions de gramàtica i aplicar-les. Si no les entens, has de seguir investigant. No com en una aula, que sempre queda el comodí professor!

Abans de despedir-me, m'agradaria fer una breu reflexió del que m'ha aportat el blog.

La veritat és que m'he estrenat, en el món dels bloggers, amb aquesta assignatura i aquest blog. La veritat és que ha estat diferent, original i d'alguna manera força autodidàctic. Escriure per als demés sobre els temes d'estudi ha estat una bona manera de reflexionar, buscar entendre-ho per trobar la millor manera d'explicar-ho. Quan expliques una cosa, necessites haver-la entès. I si no he entès malament, he pogut explicar molts conceptes, durant aquestes setmanes. Tothom explica les coses d'una manera diferent i això és molt positiu. La gran diversitat que hi ha per explicar una mateixa cosa també demostra la gran diversitat de maneres d'ensenyar que hi ha, de maneres d'aprendre, de professors i d'alumnes. Aquest és un món molt gran, molt diferent en cada cas. Tots hem sigut una mica professors i una mica alumnes, una mica teòrics, investigadors i companys. Ha estat un procés guiat que alhora ens ha proporcionat  la llibertat de treballar al nostre aire i de la nostra manera. En definitiva: quelcom diferent i positiu que calia provar! 

Google i jo us espiem! Ai, us desitgem, bon estiu!!!!

Recursos didàctics

Bona tarda a tots i totes!

Avui em disposo a parlar de la meva experiència amb els diferents recursos a les classes de llengua. 

En el moment històric en què ens trobem, no és d’estranyar que les nostres classes s’hagin anat veient influenciades progressivament pels avenços tecnològics dels que, cada vegada més, disposem. Fa molts anys, a les classes d’anglès, només teníem un trist radiocasset com a recurs de comprensió oral. Un radiocasset que tenia un volum MÀXIM veritablement MÍNIM. 

Us sona?

Al principi ens posaven cassets, després vam passar als CD i ara tenim EL SENYOR Youtube. Al principi solien ser converses gravades, molt artificials, entre persones angleses d’Anglaterra. Sempre d’Anglaterra. Mai, fins ara a la universitat, ens van posar una gravació en anglès americà. 

Quan se’ns feia escoltar un àudio d’aquests, solíem tenir unes fitxes amb preguntes d’elecció múltiple, on probablement una de les respostes deia una bestiesa i les altres dues eren tan semblants que costava molt distingir. He dit solíem, però ara que hi penso bé... Crec que sempre que hi havia una tasca de comprensió oral, teníem el mateix tipus d’exercici per omplir: elecció múltiple. Una altra tasca que recordo, però, és la típica: “escoltar una cançó i omplir els buits”. D’aquest tipus de tasca es diu cloze. Normalment se’n diu així però es classifica com a activitat de comprensió lectora. En podem dir cloze, també, quan aquesta activitat es fa per a la comprensió oral? 

Amb el Youtube les coses han canviat una mica (força) i ara se’ns posen xerrades, conferències TED, escenes, discursos etc., en anglès, francès o qualsevol llengua estrangera per practicar una mica la comprensió oral. També ha canviat el fet que amb aquestes gravacions, normalment les condicions ambientals són molt més reals i els contextos també. Així doncs, gràcies al vídeo es poden observar aspectes culturals de la llengua que anteriorment no es podien o simplement viure situacions menys artificials i més fidels a les condicions amb les que ens trobarem a la realitat. 

Pel que fa a l’expressió oral, hem fet forces simulacions, converses, diàlegs dirigits, escenificacions... Des d’haver de fer veure que ets una persona en concret (repartiu-vos els papers dels personatges del diàleg i que cadascú faci d’una persona diferent...) a fer una obra de teatre (només ho he fet una vegada i va ser a italià). També hem fet moltes activitats per parelles com la típica “Descriu al company el que veus a la imatge amb la major precisió possible i després canvieu” o bé en forma de diàleg dirigit, on teníem la conversa feta i només l’havien de llegir en veu alta i “representar”. 

Un exercici que no sé si he fet mai o no i que crec que podria ser bo per als aprenents de llengües és el debat. Obrir un debat sobre un tema que pugui resultar interessant pels alumnes (tabac, sexe, festa, música, fútbol, etc.) per tal de motivar-los a parlar i fer que no puguin evitar aixecar el braç per dir la seva. Sí, estic posant tots els joves en un mateix sac de temes molt reduïts, però són temes que sempre fan venir ganes de dir alguna cosa entre gent jove, sigui a favor o en contra. Amb això, el que es fa, és aprendre vocabulari d’un tema en concret però alhora practicar moltes altres estructures com les que serveixen per introduir opinió, expressar acord, desacord, futur, passat, present, etc. La veritat és que no recordo haver-ho fet gaires vegades en llengua estrangera, però sí que crec que una o dues vegades ho vam fer a llengua catalana. És clar que al que jo em referia és a fer-ho en una classe de llengua estrangera, perquè el que els aspectes de llengua que es treballen fent un debat en català o fent-lo en anglès són molt diferents.

Font: Google Images

Comprensió lectora: potser la competència que més hem treballat en classes de llengua estrangera. Hem fet molts exercicis de resposta única i poques de comentari obert... I si era obert, era “obert”. Hem fet moltes lectures en veu alta, algun cloze i poques tasques d’ordenar paràgrafs, per exemple. Segons tinc entès, les tasques d’ordenar paràgrafs surten a les proves de nivell o als certificats com el First, Advanced, etc. De fet, sí que n’he fet alguna, de tasca d’aquestes. Quan em vaig treure el PET, per exemple. Cada any se’ns han posat lectures obligatòries... Sí, OBLIGATÒRIES amb majúscula. Moltes vegades eren llibres poc interessants, avorrits... Bé, els avorrits i pesats solien ser els de català i castellà (La verdad sobre el caso Savolta, Los armarios negros, Cien años de soledad... Ja em direu). Els d’anglès eren més aviat d’aventures o llibres senzillets. Sempre he llegit tots els llibres que ens han posat com a lectures obligatòries. No he estat mai capaç de presentar-me a l’examen només havent llegit un resum o amb allò que m’havien explicat els companys. Els llibres de literatura catalana i castellana se m’han arribat a fer MOLT pesats, però ara me n’alegro d’haver-los llegit i de tenir una mica més de cultura literària. Pel que fa als llibres d’anglès, no he tingut mai problema perquè al ser una cosa que gaudeixo, doncs sempre trobes un moment o altre per anar fent. I de francès, en canvi, no recordo haver llegit mai cap llibre com a lectura obligatòria. Bé, sí, però a la universitat, a l’institut, no. 

L’expressió escrita l’hem treballat fent redaccions de tota mena. Mai hem fet servir diccionaris en línia o còrpora ni a l’escola, ni a l’institut, ni a la primària. Algun professor recomanava algun recurs on-line, però no els hem treballat directament a classe. Sí que hem fet alguna pràctica de revisió per parella. És a dir, se’ns encarregava fer una redacció i després l’havíem de passar a un company de classe perquè la revisés i corregís. A la universitat vam fer-ho aquest tercer curs, i la veritat és que anava força en serio. Tan important era la feina del que redactava com del que corregia. Va ser una activitat per veure el valor del corrector i despertar una mica tots els sentits i no deixar passar ni un error. Quan ho vam fer a l’institut, en canvi, va ser molt més “fàcil” i no se’ns penalitzava tant com es va fer aquest any. Però és normal, carai, no és el mateix tercer de la ESO que tercer de grau.

A part d’això, d’activitats d’expressió escrita... No gaire res més. Alguna activitat com haver de fer un diari personal, potser. Però moltes redaccions en totes les classes tant de llengües maternes com estrangeres. Hem treballat molt les diferents tipologies textuals i les convencions i característiques de cada tipus de text.

Moltes gràcies, això és tot per avui. Mañana más... Y mejor.

Thank you for the floor

Experiències d’avaluació

L’enfocament d’avaluació que més he experimentat durant els meus anys d’escolarització ha estat el de l’avaluació sumativa. Tant a l’escola, a l’institut com a la universitat se’ns ha avaluat amb una xifra, una paraula o fins i tot amb unes lletres a final de curs. No sé si era a la primària o al parvulari que se’ns donaven les notes amb un PA (progressa adequadament) o un NM (necessita millorar). Realment força ridícul. Se’n salven, potser, perquè crec que al final de les notes es feia un breu comentari sobre el progrés i el comportament de l’alumne/a. De tots maneres, com segur que us haureu plantejat moltes vegades... què carai vol dir PA? En aquest sac hi podem posar des d’alumnes que no participen mai a classe però en canvi sempre escolten (o ho fan veure), a alumnes que no fan mai els deures però es porten molt bé, a alumnes que treuen mala nota als exàmens però en canvi sempre han treballat a classe i fet els deures, a alumnes que... etc. Enteneu la idea, oi?

A l’institut ens avaluaven amb Insuficient, Suficient, Bé, Notable o Excel·lent. Al batxillerat i a la universitat se’ns ha avaluat amb xifres. Amb decimals i tot, AL TANTU!

Els (breus) comentaris dels professors en algunes d’aquestes avaluacions potser han estat una mica formatius en el sentit que a vegades se’t donava el privilegi de saber què feies bé i què havies de millorar.

Pel que fa a les proves de diagnòstic o d’adscripció... Crec que he fet les dues. A la universitat se’ns van fer proves d’adscripció abans de començar el curs per posar-nos en un grup o un altre de llengua estrangera. Quan vaig anar a França a fer l’estada a segon curs, també ens van fer proves d’adscripció per posar-nos en un grup de classe de Francès o un altre. Que per cert aquelles classes de Francès per a Erasmus van ser realment útils!!!! I la professora, que maca <3. I de proves de diagnòstic... No  sabria especificar ni on ni quan, però segur que algun dia o altre n’ha caigut alguna. Segur.

Fa molts anys vaig fer un examen per accedir al certificat PET... Em fa una mica de vergonya dir-ho perquè és el més bàsic i elemental que hi ha. El vaig fer amb 14 o 15 anys perquè em van embaucar. Ja seria hora de treure-me’n algun una mica més prestigiós, que estudiant de llengües i xulejant de saber anglès i francès i només tenir el PET... Una mica trist, la veritat. Però vosaltres mutis, eh? Jejejejejejeje.

D’instruments d’avaluació també n’he fet servir de totes menes. He fet servir tests d’avaluació múltiple a l’examen del carnet de conduir, per exemple... I també en algunes assignatures a la carrera. El trimestre passat en vam fer un, d’examen, on s’havien de fer les famoses creuetes. La veritat és que no va ser fàcil. Cada resposta em confonia més que l’anterior. A més a més, en aquell cas teníem una mica de pressió a sobre pel fet que els errors descomptaven punts. El cas és que vaig optar per respondre-les totes i vaig aprovar amb una relativament guai :). Alguns exàmens els he passat fent entrevistes orals... Però ben pocs. A la ESO i al batxillerat els profes es motivaven una mica fent-nos exàmens orals d’anglès que complementaven l’examen escrit. No sé si servia per gaire res, la veritat, perquè QUE DÉU EM PERDONI, segons el meu criteri, la majoria de la gent hauria d’haver suspès els exàmens orals... I en canvi van aprovar l’assignatura en general. No sé quin tant per cent comptaven aquestes proves orals (1%?). I espero que no em jutgeu per això que acabo de dir. No sé a les vostres escoles, però a la meva, encara a 4t d’ESO n’hi havia una bona colla que no sabien el present simple. I promise.

Se’ns ha avaluat en pocs casos amb treballs en equip. Aquest tipus de treball es valoraven més aviat pel que fa a l’avaluació continuada, no per a l’avaluació final. I algun cop he fet assajos escrits o exercicis a classe, els quals s’agraeixen molt. Només per la forma que tenen i per la predisposició amb la que et presentes a l’examen. Els nervis disminueixen, la seguretat augmenta... El trimestre passat recordo que vam tenir una agradable sorpresa en una assignatura. El mateix moment de l’examen la professora ens va dir que havíem de redactar el que havíem après a l’assignatura... Que allò era l’examen. Recordeu? Crec que ens van venir ganes d’abraçar-la a tots!

Va. Fem-ho entretingut.

La prova més llarga: L’examen d’història de la sele. Horrible.

Difícil: Tecnologia a la ESO. Vaig optar per escriure una carta al professor. No sabia fer res. Vaig acabar aprovant l’assignatura amb un 6. Ho podeu provar, si algun dia us trobeu en una situació semblant. Bé, ho podeu provar si sabeu que li caieu bé al profe. Sinó, no us ho recomano!

Sorprenent: Doncs ara no recordo més enllà del batxillerat... No ho sé, no ho sé! :O

Falsa: Falsa? Com és una prova falsa?

Important: Totes són importants... Però el carnet de cotxe? Era molt important per mi. Que per cert m’agradaria dir que vaig aprovar teoria i pràctica amb 0 errors cada una, a la primera! OH! Ho havia de dir, ho sento!!!!!! Va ser important perquè feia molts anys que volia fer els 18 i tenir el cotxe i el carnet. Era una mena de propòsit i somni d’adolescent que havia de fer realitat. La veritat és que n’estic molt contenta i que ho agraeixo molt. Em vaig treure un pes de sobre.

Avaluacions justes... Pse, pse. Sí, no em puc queixar. Només he suspès mates i tecnologia un o dos cops a la meva vida. I una vegada vaig suspendre un examen de llatí. El que importa, però, no és l’examen, sinó la nota a final de curs, opino. Aquestes les he aprovat totes i no he hagut d’anar mai a recuperació. Només per això, no em queixaré!!!!

Il y a toujours une femme derrière chaque homme...

Un soir, le Président Obama et son épouse Michelle, décidèrent d'aller souper dans un petit restaurant où ils étaient certains de ne rencontrer aucune connaissance.

Dès qu'ils sont assis, le propriétaire du restaurant demande à un des Agents s'il peut parler à la Première Dame, en privé.

L'Agent escorte Michelle et la laisse avec le propriétaire.

Un peu plus tard, la Dame retourne à sa table et le Président lui demande: " Pourquoi était-il si intéressé à te parler?"

Elle lui raconte qu'elle l'a connu quand ils étaient jeunes, et qu’il était très amoureux d'elle. 

"Alors" dit le Président Obama, "Si vous vous étiez mariés, tu serais aujourd'huipropriétaire de ce si charmant restaurant." 

"Non", répond Michelle, il serait Président des États-Unis."

El meu programa o currículum

Com va? Ja sóc aquí altra vegada.

Per escalfar els ànims, començo amb una reflexió molt interessant:

Gràcies, benvolgut. Ho tindré en compte, però tot i així, m'hi tiro de caps!

La planificació dels cursos d’anglès que he tingut al llarg de la meva escolarització han estat planificats amb currículums estructurals i situacionals. Diria estructurals perquè les classes d’anglès sempre han anat avançant (o no) per nivells, i s’ha intentat introduir una mica de dificultat a cada curs i a cada trimestre. Els llibres es creen d’acord amb les necessitats que s’espera que tinguin els alumnes a cada curs i que SUPOSADAMENT van canviat d’un curs a l’altre. També els qualificaria de situacionals perquè molts llibres d’anglès busquen crear activitats (diàlegs, lectures, àudios) en les quals els alumnes observin diferents situacions i contextos. A més a més, els currículums situacionals consideren l’ordre com l’element més important dels llibres de text. És a dir, els llibres han de ser clars i han de seguir un ordre coherent i entenedor, es separa l’eix gramatical dels exercicis més comunicatius. Els llibres d’anglès, doncs, segueixen força aquesta estructura, també. Solen seguir una estructura basada en diferents unitats, totes fent referència a un tema diferent i aquest tema tenint relació amb la vida quotidiana, qüestions variades sobre la societat com són l’esport, la cultura, la tecnologia, viatjar... Cada una de les unitats comença amb un text relacionat amb el tema principal i després aquesta unitat es divideix en continguts com són Vocabulary, Grammar, Reading, Writing... És aquí on parlem d’un ordre clar i coherent on no es barregen continguts. Els elements de lèxic els trobarem a Vocabulary i els elements de gramàtica els trobarem a Grammar. Òbviament, després, tot això s’ha de barrejar als exercicis de pràctica que també es solen fer a classe. Suposo que a mesura que han passat els anys s’han ordenat més tots aquests continguts. A l’inici, quan som més petits, tots els elements es podien barrejar en una cançó o simplement no tenir cap mena de fil estructural, podíem aprendre els colors un dia i després els animals, tot això formant part del vocabulari, fins que un dia de cop ens ensenyaren a dir I’m Tània però en canvi no ens van dir que el que estavem fent era dir el Subjecte en forma de pronom de primera persona de singular + Verb To be en present simple. I bé, ara mateix parlo dels inicis més inicis, de mooolts anys enrere. (Bé, no tants, que sóc joveneta, coi). 

Els cursos de francès també han estat molt semblants als d'anglès. Al principi, com deia, els llibres no estaven ni tan sols dividits en unitats ni continguts. Tinc un llibre de sisè de primària on es van tocant temes molt bàsics, la majoria són converses i contextos, situacions que cal entendre i memoritzar. Diria que això és una mena de currículum nocional-funcional, però en els quals no es divideix l’acte de parla en la funció, les estructures, el lèxic ni les nocions. Simplement s’espera que els alumnes memoritzin (o alguna cosa semblant) i puguin reproduir això mateix (aixís o aixàs). També podria qualificar aquest tipus de currículum de situacional, per això mateix que el focus de les activitats són contextos i situacions.

Quins records que tinc, d'aquest en GASTON! No sabria dir si bons o dolents...

A mesura que han passat els anys, però, sí que s’estructuraven els cursos amb lliçons i continguts, seguint un currículum més gramatical (sempre, però, incloent un toc de situacional i/o funcional nocional, segons el meu punt de vista). La part gramatical recordo que era rotllo:

“Avui estudiarem le présent simple”.

J’écoute

Tu écoutes

Il écoute

Nous écoutons

Vous écoutez

Ils écoutent.

Allons voir la terminaison...

Dos mesos després: “Avui explicarem el passé composé”

J’ai parlé

Tu as parlé

Il a parlé

Nous avons parlé

Vous avez parlé

Ils ont parlé

Els cursos de Lengua Española, en canvi, semper han seguit un currículum molt més gramatical. He trobat el llibre de 3er d’ESO per casa, i   veiem que les unidades del llibre eren les següents:  la narración autobiográfica, el diario personal, el texto teatral, el texto poético, la narración realista, el texto argumentativo, el texto dialogado, la narración fantástica, la narración de tema juvenil, la narración de terror, el texto descriptivo. A dins d’aquestes lliçons, però, hi ha els continguts: lectura, léxico, uso de la lengua, gramática, ortografia, literatura y ludolengua.

Com veieu, cada unitat conté uns continguts, tots molt relacionats amb aspectes gramaticals de la llengua. El fil conductor, ara, ja no són les situacions comunicatives ni el vocabulari, sinó la gramàtica, la sintaxi de la llengua, l’ús de la llengua, etc. Recordo classes on s’explicava la normativa. La veritat és que sempre recordaré aquestes classes com a classes força avorrides, d’aquelles que dius “Què toca ara ? Castellà. Pfffff...”

Les classes de català les podríem ficar al mateix sac que les de castellà, però crec que (sigui pels professors que he tingut o no), han estat classes més... culturals? La llengua catalana sempre ha anat molt lligada a aspectes molt més culturals que la Lengua Española. Vull dir, costums i tradicions catalanes, literatura, poesia, personalitats del món de la cultura... Potser això que dic va durar fins a 3er d'ESO, llavors la cosa es va posar més amarga... I van arribar llibres com el que presento aquí sota. De totes maneres, els llibres de català sempre han seguit un currículum força gramatical. No? Què en penseu? M'agradaria saber què opineu!

Índex de continguts: Marc social, cultural i històric, gramàtica i lèxic (ortografia, morfologia, sintaxi, lèxic) i Expressió escrita

Fins la setena entrada! Abrigueu-vos que amb les bogeries que fa el temps constipat per aquí i constipat per allà.

Interesting quotes...

Fa molts anys que sóc fan dels Simpson i sempre ho seré.

Sobre l'enfocament i l'organització de les meves classes

Bona tarda ennuvolada a tots.

Doncs sí... la programació per objectius em resulta familiar. No sabria dir en quina mesura ni nombrar els professors que ens han fet treballar seguint la planificació per objectius, però efectivament em sona força, això d’organitzar l’aprenentatge per parts i temes especificats prèviament. També em resulta familiar l’aprenentatge relacionat amb verbs que descriuen conductes empíricament observables.

Comprendre, reconèixer, aplicar, analitzar. Noms com síntesi...

La qüestió, però, és: de debò es pot observar el coneixement? De debò transformar-lo en verbs pot fer-lo més visible?

Segons el meu punt de vista, el coneixement no pot seguir teories ni estructures triangulars. Efectivament, necessitem comprendre i reconèixer una cosa abans de poder aplicar-la i analitzar-la. Però això no implica que siguem capaços de fer-ne una síntesi tot seguit, per exemple. Aquests conceptes em recorden més aviat a les classes de llengua catalana o castellana on es duia a terme un ensenyament més progressiu i basat en subunitats pel que fa a les qüestions ortogràfiques. Tot i que ben mirat, també podríem extrapolar-ho a les classes de totes les llengües en general. La majoria de les classes es basen en un aprenentatge en subunitats, en els verbs que hem esmentat abans. Tant en anglès a l’hora d’aprendre vocabulari, verbs, etc., com en català a l’hora d’estudiar l’ortografia, la sintaxi i la  morfologia. Algú em pot donar un cop de mà? Ho veig una mica borrós, tot això.

Font: Google Images 

Les pràctiques d’anàlisi gramatical en les classes de llengua materna solien ser deductives. Normalment s’explicava la norma i nosaltres l’havíem d’aplicar als exercicis preparats que se’ns donaven. No recordo haver-ho fet mai a l’inrevés. La veritat és que seria força complicat i desmotivador, fer-ho a l’inrevés. El professor solia posar-se a la pissarra a explicar què era cada cosa, com s’utilitzava, quan, etc., i la segona part de la classe constava en dur-ho a terme i aplicar-ho. 

POTSER m’atreviria a dir que algunes classes d’anglès s’han dut a terme de manera inductiva. Recordo haver començat alguna classe i alguna lliçó llegint un text. El text era l’obertura del tema, i en aquest text hi trobàvem elements i aspectes que es desenvoluparien al llarg de la lliçó. La qüestió és que no érem pas nosaltres els que identificàvem els aspectes que ens interessaven del text, només el llegíem i intentàvem entendre’l. No sé si existeix, això, però era una mena d’ “inducció” inconscient. 

Escalfaments? Sí, a educació física :O.

Suposo que sí que se’ns han presentat ítems i després s’ha seguit una mica la progressió de classe que planteja l’esquema.

Diapositiva per Daniel Cassany. Ensenyament de Llengües. Universitat Pompeu Fabra 

Es presenten els elements que es volen estudiar, es mostra un exemple contextualitzat i després es duen a terme, en un principi, pràctiques controlades pel professor perquè els alumnes facin un ús correcte i adequat d’allò que s’acaba de plantejar i després de mica en mica es deixa més marge de llibertat als alumnes... Doncs no sé, la veritat. No recordo ara mateix cap classe així! Potser les classes on es començava treballant oralment entre tots després d’haver escoltat el tema en qüestió i després el professor ens deixava seguir tot solets? 

Projectes per tasques? A la universitat, sí. Estudis de casos, molts. Des de primer curs, que fem estudis de casos. Sempre he pensat que aquestes assignatures d’Estudi de Cas eren inventades perquè ja no sabien com omplir la carrera, però goita, veig que hi ha una base teòrica al darrere! La veritat és que n’estic ja una mica fins al monyo, d’estudis de cas... Amb això responc a la pregunta “quins records en tens?”  

A l’escola, Estudis de cas... Doncs no, la veritat. Que poc originals que érem, a l’escola! Alguna classe, però, sí que he tingut on es treballés per projectes i tasques. Hem dut a terme molts petits projectes i petites tasques on calia convertir-se en alguna persona i interpretar-la. Sobretot en classes de llengua estrangera. A italià recordo haver fet una mica de teatre per practicar un diàleg amb els companys. Recordo fins i tot haver-me vestit d’alguna manera especial per posar-me més a dins del paper. La veritat és que fou entretingut i divertit. Però aquest tipus de treball, si no s’organitzen bé, poden fer perdre molt de temps. Cal tenir professors bons que saben el que es fan i que estan disposats a “complicar-se la vida” per a dur a terme un tipus d’ensenyament així. 

A la universitat he treballat molt en grup. Sobretot als seminaris.

A l’escola no tant. La veritat és que tinc la impressió que tant a l’escola com a l’institut, tota la classe era un gran grup.

Treballàvem individualment però tots érem un gran grup i tots interactuàvem amb tots. De totes maneres, de tan en tan sí que tocava fer alguna tasca per parelles. Sobretot diàlegs en anglès i francès o exercicis que podies fer amb el company, suposo que perquè semblés més divertit o més fàcil de fer. Suposo que pel fet que tots ens coneixíem amb tots, ja és com si sense el permís del professor, estiguessis treballant amb el company del costat. 

Cito la darrera pregunta de Daniel Cassany textualment, que és força interessant:

T'has passat gaires estones escoltant el professor i prenent apunts? O has tingut unes classes més actives, en què fèieu diverses coses?

He tingut de tot.

A la universitat he tingut classes més avorrides. Les classes de Grup Gran d’anglès i de francès han estat força teòriques i hem hagut d’escriure molt. Els seminaris sempre han sigut classes més actives. Hem interactuat molt més amb els companys i hem parlat molt més que a les classes de grup gran. 

Al batxillerat… Una mica de tot, també. La veritat és que depèn molt del professor, òbviament. M’he trobat amb professors que tenien una xerrameca que no se l’aguantaven i només feien que xerrar, xerrar i xerrar (fins i tot un que solia repetir la mateixa frase quatre vegades seguides)... I d’altres que explicaven la lliçó i després ens encarregaven treballar en grup. Hi ha de tot. M’he trobat sovint amb professors que ens donavem la oportunitat de treballar en grup però com que no ens sabíem comportar, doncs apa, cadascú a fer la feina individual.

Font: Google images

Llatí i grec… En vaig parlar a l’entrada anterior… Però per si va quedar algun dubte: HORROR. 

BON DIUMENGE!!! 

Sortiu molt de festa i disfruteu aquesta dècada, que quan arribem als trenta ja tindrem canes i no lligarem a la discoteca! Rodolí.   

Mètodes

Avui, per a desenvolupar el tema de les metodologies, aniré responent a una sèrie de preguntes que també m’aniré plantejant… (menteixo, és el profe, que ens ha donat les pautes! Però farem veure que no. Va bé?). D’aquesta manera, sembla que pot quedar més clar.

Quines metodologies d'ensenyament de llengües has experimentat com a aprenent?

• Gramàtica-traducció

La gramàtica-traducció és una forma tradicional d’aprendre un idioma. Avui en dia ja no es fa servir. Les principals característiques són la lectura, la traducció de textos i l’estudi sistemàtic de la sintaxi i la morfologia. També es caracteritza per la memorització de normes i llistes de vocabulari, fora de cap mena de context. Després de llegir aquesta descripció, la meva ment fa un pont aeri immediat amb les assignatures de llatí i grec de primer i segon de batxillerat. Eren classes molt avorrides. A llatí, anàvem seguint un llibre de text on, (recordo que la meva companya Xisca Florit ja en va parlar!) a cada capítol s’explicava alguna cosa nova sobre la vida dels protagonistes. Escenes quotidianes que descrivien la seva manera de viure i les costums. Que per cert si jo fos ells potser m’hauria fotut un tret al cap perquè les seves vides eren més avorrides que la d’un cargol treu banya puja la muntanya. Ho sento. La vida és dura i les veritats, sovint, també.

• Oral i situacional i audiolingual

He experimentat amb mètodes orals i en classes on només es parlés en la llengua meta, s’escoltessin diàlegs i després s’adaptessin a la situació de cada estudiant, aconseguint així aplicar tant normes gramaticals com vocabulari, però no estic segura que aquestes classes formessin part del mètode oral i situacional i audiolingual. De la manera com es descriu aquest mètode, sembla ser que la memorització hi juga un paper important i hi és molt present. Jo, més aviat, em quedo amb aquesta adaptació dels diàlegs i l’ús de la llengua estrangera com a mitjà i com a fi per a dur a terme la classe. Suposo que com ha succeït amb tots els altres mètodes, s’agafa el millor de cada un per obtenir un resultat més eficaç. Aquest mètode, si no es combinés amb d’altres, suposo que seria molt avorrit. Com amb l’enfocament lèxic, s’hauria d’abusar una mica de la memòria dels alumnes. Memoritzar és força esgotador i pesat.

Ah, no ho he dit explícitament, però al parlar de llengua meta, em refereixo, doncs, a assignatures de llengua estrangera.

• Comunicatiu

Aquest tipus d’ensenyament encara és vigent i es troba dins la normativa de la Llei Orgànica General del Sistema Educatiu. L’objectiu principal dels mètodes comunicatius són desenvolupar les competències comunicatives tan orals com escrites dels estudiants.

Aquest mètode l’empràvem a anglès. S’intentaven crear situacions comunicatives reals (molt artificials) en les quals s’esperava que s’interactués amb algun company i es portés a terme un diàleg relacionat amb algun tema concret. La veritat és que no es pot dir que hagi après gaire res... Ara diré una cosa molt dura, però només cal fer una ullada al nivell d’anglès que tenen les persones d’aquest país quan acaben el batxillerat (excloent aquelles que han fet estades a l’estranger, que hi ha posat interès, que han dut a terme altres tipus d’aprenentatge autònom, que han assistit a classes de repàs particulars, persones excepcionals, etc.). Quanta gent seria capaç d’anar a la fleca i demanar una barra de pa en anglès sense cap mena de barrera lingüística? No poso l’exemple del bar, perquè sorprenentment, tothom en aquest país sap què és una beer o un gintonic. Curiós... O no.

• Enfocament per tasques

Aquest mètode es basa, bàsicament, en dur a terme diferents tasques per a aconseguir que els alumnes dominin els continguts lingüístics. Per exemple una exposició oral, enquestes, formular preguntes, escriure un blog, un diari personal, redactar guies de viatge, presentar-se a concursos, escriure relats, etc. He experimentat l’enfocament per tasques en llengua anglesa a la universitat de Metz, França, on vaig anar a fer el meu Erasmus. Allà, recordo haver fet una tasca de recerca que consistia en enquestes, entrevistes, etc., i d’una presentació oral amb el recull d’informació que vaig fer. Fou força útil per aprendre vocabulari relacionat amb el tabaquisme. En alguna ocasió potser sí que també hem experimentat aquest enfocament a l’institut del poble o a la universitat, on se’ns ha demanat formular preguntes, redactar textos, etc., amb uns adverbis concrets i un vocabulari sobre un tema concret. Això també formaria part d’aquest tipus d’enfocament. I no oblidem, al lloru!, el que estic fent ara mateix... Aquest blog. Aques blog forma part del mateix mètode. La veritat és que és la primera vegada que faig una cosa així com a tasca per la universitat. I no està malament. És una bona idea, me l’apunto!

M’agradaria comentar, però, que de manera autònoma (aprenentatge autònom: podeu conèixer més sobre aquest tema a la nostra Wiki https://sites.google.com/site/aprenentatgeforadelaula/home, venga ahí Tània, fent publicitat) sí que he dut a terme mètodes de treball per projectes sense saber-ho. He redactat textos, fet guies turístiques per amics d’altres països, practicat diàlegs... o monòlegs... sí, pot semblar que estigui com un llum, si dic que faig monòlegs en altres llengües quan estic sola, però la veritat és que és molt útil! És útil perquè quan estàs parlant d’una cosa en concret (tens la llibertat d'escollir el tema! Gran avantatge) i descobreixes que et falta una paraula per completar la frase, doncs vas i la busques. Fas com un puzle lingüístic. I si tot va bé, registres la paraula al lexicó i ja la tens!

• Comunity Language Learning

No he experimentat mai el Communitiy Language Learning. És per això que no podria opinar gaire… Però així, a simple vista, sembla un mètode una mica complicat de dur a terme i fins i tot una mica surrealista. Vull dir, és un mètode que no deu ser fàcil de practicar amb alumnes de primària o de la ESO. Potser podria funcionar, més aviat, amb persones adultes, responsables i conscients de les seves ganes d’aprendre (no intento subestimar els joves, però és una realitat que són menys conscients del valor del coneixement). Aquest mètode consisteix a posar-se en una rotllana. Els professors donen la paraula als alumnes i aquests poden dir el que vulguin, tan en anglès com en la seva L1. Després el professor repeteix això mateix però ho diu en anglès (com podeu observar, és un mètode d’aprenentatge de llengua estrangera anglesa, en aquest cas). El que ha de fer l’alumne és enregistrar el que ha dit el professor i repetir-ho. Es poden crear converses curtes o fer preguntes. Hi ha interacció entre el professor i els alumnes. Els experiments mostren que és un mètode que s’ha dut a terme amb alumnes molt joves, però la veritat és que sóc incapaç d’imaginar-me l’ús d’aquest mètode a la meva classe de primària o de la ESO.

• Total Physical Response

Mmm… No recordo haver-ho fet. Ah! Ostres! Sí! Una professora de català ens va fer una classe així!! Però crec que no ho vam fer a l’hora de català, sinó que, com que també era la tutora de la classe, ens ho va fer fer a l’hora de tutoria. Ens va portar al gimnàs de l’institut i ens va fer estirar, tancar els ulls i relaxar-nos. Vam fer activitats físiques molt relaxants i tranquil·les! Va estar bé, sí, sí. Ja en podríem fer més, de classes així.

• Silent Way

No recordo… Sí que hi ha professors que parlen menys que d’altres i que prefereixen que sigui l’alumne que parli, però no he experimentat mai una classe on el professor guardés silenci la major part del temps, que és del que tracta el mètode Silent Way. Potser hem fet alguna activitat així amb una professora d’anglès de la facultat de Traducció i Interpretació de la UPF, en la qual ens mostrava en suport visual fragments de texts que havíem fet nosaltres mateixos anteriorment i que havíem de corregir entre tots, amb iniciativa pròpia. La veritat és que va estar bé, és una manera de mantenir l’alumnat actiu i atent. A més a més, entre tots sempre acabàvem resolent-ho.

• Suggestopeadia

La suggestopedia centra la importància de l’ensenyament en l’ambient de l’aula i la predisposició dels alumnes. Qüestions com la relaxació, la postura de l’esquena, la comoditat...

Segur que tots heu sentit, moltes vegades a la vida (ara ja no tant, per anar bé), la típica frase seu bé, si us plau, seu bé... Jo sí. Però crec que seria un error considerar això un mètode d’ensenyament.

• Enfocament lèxic

L’essència d’aquest enfocament és centrar-se en el lèxic i les expressions o frases fixades que es produeixen sovint en una llengua. Es busca que l’alumne conegui les expressions més freqüents o les paraules dins d’una construcció (això implica tenir elements lèxics dins d’un context oracional).  Segons Michael Lewis, el lèxic és la base de la llengua, i no la gramàtica com es sol creure sovint. The key principle of a lexical approach is that “language consists of grammaticalized lexis, not lexicalized grammar”.

L’enfocament lèxic em resulta més familiar que d’altres enfocaments que hem vist fins ara. Bàsicament perquè efectivament, a les classes de llengua estrangera, tant anglès com francès com italià (vaig fer un any d’italià a l’institut), sovint es presenten oracions o expressions fetes que cal memoritzar. Buongiorno, come stai? Mi chiamo Tània, e tu come ti chiami?

Bonjour, ça va? Oui, ça va bien. Et toi? Je m’appelle Tània et j’ai 20 ans. Merci beaucoup.

Hello, my name is Tània and I am 20 years old.

May I go in?

Excuse me, could you tell me how to get to the train station, please?

No em sembla del tot malament, aquest mètode. El que passa és que s’haurien de memoritzar moltíssimes frases per poder aprendre la llengua. A més a més, cal entendre el que diem i esser capaços de modificar l’estructura de la frase segons les nostres necessitats comunicatives. Ah. Més pros. No és un mètode una mica avorridot? Que no està mal, si es combina amb d’altres mètodes adients.

• Data-driven learning

L’he experimentat, però no per aprendre una llengua estrangera. Més aviat, l’hem “descobert”, perquè no sabia ni que existia. Vam treballar amb programes d’anàlisi automàtica i corpora l’any passat, a la universitat. Espero no tornar-ho a tocar mai més. Amén.

:o demano disculpes per la honestedat.

• Aprenentatge cooperatiu

Aquest és un mètode d’ensenyament al qual jo crec que els profes, sovint, intenten donar una oportunitat. Moltes vegades no funciona… Perquè sembla ser, com diu l’article de Lew Bannett sobre l’aprenentatge cooperatiu, que aquest mètode de treball “no és serio”. I la veritat és que és una llàstima, però és veritat que els alumnes, quan toca treballar en grup, acabem fent de tot menys treballar en grup. Segons la meva experiència, si t’ajuntes amb algun amic o company amb qui tinguis confiança, ja l’has fotuda. Què vas fer ahir? Què farem aquest cap de setmana? Fan festa, al pavelló? Ah sí? Qui toca? Ah, vaia mer**, aquest grup no m’agrada. Ua, t’enrecordes de la festa de carnaval de l’any passat? Sí, sí, que fort… Ja, ja… I ja ens n’hem oblidat de la tasca que havíem de fer. És una llàstima perquè és un mètode que permet que els alumnes aprenguin d’igual a igual, la qual cosa ho fa més interessant i menys avorrit, més dinàmic. Alhora, però, val a dir, que aquest mètode és positiu pels alumnes que saben “menys” o van més malament en la matèria en qüestió… Però és força negatiu pels que ho porten bé perquè no poden aprendre dels companys. Sí, sempre es pot aprendre alguna cosa. Però d’alguna manera és el que sap menys que s’empapa del coneixement del que sap més. El que sap més… d’on obté  nou coneixement? Si es treballa amb diccionaris, recursos on-line, etc., potser sí que es pot seguir aprenent perquè es busca informació, s’obté, es comenta i es comparteix, però la veritat és que no recordo haver treballat mai en grup amb un diccionari i/o un ordinador a mà. Les assignatures de llengua en les quals he treballat en grup són anglès i francès… Però no en llengües maternes.

Sens dubte i sense haver estat esmentada anteriorment… La metodologia que em sembla més interessant i eficaç de totes és la immersió lingüística. Deixem-nos d’històries: el  millor que es pot fer és tirar-se de caps a la piscina. Certament, és important tenir una base lingüística (per més feble que sigui) a l’hora de fer la immersió, però sigui com sigui, aquest mètode és infalible. No només perquè et veus obligat a actuar, perquè no tens la opció de dir al professor “no ho sé” i ell/a et dóna la resposta, sinó perquè a més a més, aprens a partir de la cultura i de la gent. L’aprenentatge és molt més enriquidor perquè prové d’una realitat cultural i lingüística. Aprens a dir una expressió veient la cara de la persona que la diu. Si et diuen I am so mad at him!! però no saps què vol dir mad, probablement ho descobreixis quan vegis la cara del parlant. Aprendràs a dir el nom dels aliments perquè els tindràs davant i recordaràs el color verd del cucumber i el sabor dolç de la jam. I el salat del ham enlloc d'una definició confosa o una gramàtica que no entens.