Teories lingüístiques

Tinc molt bons records de l’escola. En tinc de millors de l’institut, però. Recordo sobretot el bon rotllo amb tothom. A l’entrada anterior vaig dir que amb els anys sembla que deixes de valorar la part humana dels professors i busques simplement obtenir el millor que puguis de la seva bona fe… Però la veritat és que el meu institut era com casa meva, casa de tots. Vam passar des de primer de la ESO fins a segon de batxillerat veient sempre les mateixes cares. Érem una gran família. El batxillerat de l’IES la Bisbal tenia fama de ser més fàcil que als pobles del voltant, i també era l’únic d’aquesta zona que feia el batxillerat artístic, així que va venir molta gent de Torroella de Montgrí, de Palafrugell, Pals, etc., amb qui vam fer bones amistats. Tant amb els profes com amb els companys hi havia molt bon rotllo. M’encantaven els pocs minuts que teníem entre classe i classe, quan et trobaves amb tothom, cridaves, feies broma amb un, amb l’altre/a, criticaves el profe o comentaves les tonteries que havia deixat anar durant l’hora, la broma que havia fet el graciós de la classe... Fins i tot a vegades veies el noi/a que t’agradava que passava per allà. Quins records!

De l’escola no m’enrecordo tant... De totes maneres el que més ens interessa, potser, és la ESO i el batxillerat, que és on vam començar a estudiar matèries “seriosament” i a ser conscients del que fèiem. De la primària només recordo (mentida, òbviament en tinc més records... Malament rai, sinó!) que a l’hora del pati jugàvem a ser els cantants de la primera edició d’Operación Triunfo (que cutre, mare meva!). Jo era la Gisela i en Sergi, el nen que  m’agradava llavors, era en Bustamante.... Endevineu quin paper tenien la nena "més popular" i el nen que li agradava... Sí, com no. En Bisbal i la Chenoa. Déu meu, quant de mal que ens ha fet Telecinco.

Bé, al que anava. Que me voy por las ramas... Les teories lingüístiques que, a grans trets i sense tenir molta idea del que vaig a dir, he experimentat al llarg de la meva trajectòria acadèmica, són les de cap al final de la llista... Totes aquelles que plantegen la llengua i l’ensenyament de llengües no com una qüestió merament acadèmica, culte i basada en les regles gramaticals sinó amb un enfocament més comunicatiu i pràctic, donant importància a la pragmàtica i a la funció comunicativa de la llengua, al context i a allò relacionat amb els diferents actes de parla.

Segons la meva impressió, els mètodes d’ensenyament més moderns eren els que seguíem a les classes de llengua estrangera. En canvi, a Espanyol i Català seguíem uns mètodes més antics i clàssics. Fins i tot m’atreviria a dir que a Espanyol més que a Català. En llengua espanyola, recordo haver estudiat una gramàtica més pesada, més avorrida, més “gramàtica”, vaja. Menys converses, menys pràctiques orals, menys listenings... O no.  Què dic! No hem fet mai cap listening ni a català ni a castellà! Oi? De fet, no m’imagino com es deuen dir en espanyol o en català, els listenings. Propostes?

Recordo un professor que ens feia memoritzar frases fetes en espanyol. “No por mucho madrugar amanece más temprano”. “A caballo regalado no le mires el dentado”. “Cuando el río suena, agua lleva”. Sí, he de reconèixer que alguns m’han fet servei. Un 2% de tots els que vaig aprendre. La del caballo regalado és útil! Que ja és molt. Els llibres de text no tenien la mateixa estructura que els llibres de llengua estrangera anglesa ni les mateixes parts. L’índex solia destacar la morfologia, la sintaxi, la semàntica, el vocabulari, l’ortografia i fer-ne el fil conductor de tot el llibre. Tot això semblaria entrar a dins de la teoria de la gramàtica tradicional. Malgrat tot, no m’atreviria a dir que al meu institut ens han matxacat amb un mètode tan retrògrad. Seria massa atrevit.

Els llibres de llengua anglesa sempre han constat de diferents unitats i apartats, tots amb la mateixa importància. Normalment eren Vocabulary, Reading, Grammar, Writing, Listening and Speaking. Les diferents lliçons portaven el títol d’un tema en concret sempre relacionat amb diferents contextos i situacions comunicatives. 

A la imatge no es veu, però dins de cada UNIT
hi ha els apartats que he comentat abans.

Els llibres de francès segueixen una estructura semblant. Parlen de différentes matières et sujets però toujours, com no, relacionats amb la meravellosa culture française... La qual cosa no em sembla malament, perquè és cert que per entendre una llengua cal entendre la cultura.

No vull arribar a conclusions fonamentades en els meus records una mica borrosos, però la impressió general com a estudiant de llengües que he sigut tota la meva vida, és que pel que fa les llengües estrangeres, s’intenta buscar mètodes i recursos més variats i moderns que per les llengües maternes, les quals centren la importància a la part més teòrica del llenguatge.

El per què d’aquesta diferència en el mètode d’ensenyament depenent de l’idioma pot estar justificat pel fet que ja no saben com fer-ho perquè la gent aprengui anglès... En canvi el castellà, simplement, se sap. Tant si ens ensenyen bé com si no, tant si segueixen uns mètodes més moderns o més clàssics... Se sap. Simplement, sabem espanyol. I no comento el català perquè és una llengua materna (sí, val més que ho digui explícitament: parlo del context sociocultural de Catalunya!) i ningú dubta del coneixement d’un parlant en la llengua materna. L’anglès? Doncs no hi ha manera. Potser per això s’han proposat tants mètodes i alguns de més moderns que en d’altres llengües. Això és la meva teoria personal, perquè la justificació real, no la conec. M’ho apunto a la llista de coses per descobrir que cada dia és més llarga i acumula més pols.

A tercer d'ESO vam fer un intercanvi cultural amb joves polonesos.
Va ser una experiència molt enriquidora. Nosaltres vam anar dues setmanes 
a Polònia i ells també van venir a passar-ne dues aquí. La intenció era que parléssim anglès...
Però em sembla que vam parlar de tot menys anglès! 
Va ser molt divertit :)

Petita Tània